Tinc por.
El meu món s'està fent miquetes a poc a poc. Davant dels meus ulls, la foscor va omplit-ho tot. Sola, em sento molt sola. No pretenia arribar fins aquest punt. Ja no recordo el que era ser feliç, ja no recordo aquella alegria consat que em feia viure, seguir endevant. Amb el pas del temps he anat deixant enrrere tot el que m'importava de veritat. I ara sento que ja no em queda res. Res. Els amics són uns altres, tots canviem tard o d'hora.
[...]
Ràbia, tinc ràbia, avegades no entenc el perquè de les coses. No, no ho puc entendre. No, no ho vaig entendre en el seu moment i no ho entenc ara. L'estimava, i ara res. Res. Buf, ell és un altre i jo també. Tot ha quedat en el passat, aquella bona amistat. Sempre perdo el que més estimo. O el que té més valor per mi.
I ara no ho sé. No sé que està passant, no sé per que tot és tan lleig. Els pares, estan cansats. Jo estic cansada. Nits d'horror, nits de plors. I de por. Molta. Ja no puc més. Els estudis no funcionen, res va com jo voldria, i tinc por un altre cop.
...
Peró quan més obro els ulls, més veig que hi ha molta gent al meu voltan, molta gent que m'estima, i que jo estimo. I que (encara) no he perdut. I volen el millor per mi, volen que sigui feliç, que estigui bé. Els estimo.Tots ells són el millor que m'ha passat mai a la vida. I per tots ells tiraria endevan, sempre endevant. Amb esforç i constancia. Soposo que encara em queden esperançes dintre meu....
I tu petita? Com puc dirte en paraules lo molt que t'estimo?...Lo importan que ets en el meu dia a dia, en la meva vida. Lo important que ets per mi. Gràcies, gràcies per existir, per haver nascut, per ser al meu costat. Per ser amiga meva i soportar-me, sé que ha sigut un any molt dur, i t'agraeixo molt que encara estiguis amb mi. Que faria jo sense tu? T'estimo infinitament, i mai deixaré de fer-ho.
"Te quiero a morir" deia la cançó....
I ell? Ell va apareixer un dia de cop i volta. I va canviar el meu món. Ara sempre que la foscor m'invadeix, en el fons, hi ha un raig de llum que m'ilumina. És ell. Ell. Els seus petons, caricies i demès que fan que em senti reconfortada. A gust amb la vida que m'ha tocat viure, a gust amb mi mateixa. No vull enamorar-me. No, no ho faré. Però m'encarinyo molt fàcilment de la gent. I a ell li tinc molt d'apreci. Massa. No el vull perdre com als altres. No, a ell no.
“Un 30% de la nostra escalfor corporal s'escapa pel cap.”
-Va dir l'artista mentres em feia un petó.-
Crec que és la cosa més tendre que m'han dit mai. No el vull arribar estimar.
Por, perquè tinc por, però potser algun dia, deixaré de tenir-ne.
-Va dir l'artista mentres em feia un petó.-
Crec que és la cosa més tendre que m'han dit mai. No el vull arribar estimar.
Por, perquè tinc por, però potser algun dia, deixaré de tenir-ne.
Boooh. Felicidad.
Tot això ho vaig escriure ara farà ... 2 mesos, i ara mateix crec que totes questa paraules no reflecteixen gens com em sento. Potser si que reflecteixen com em sentia llavors... pero ara... tot ha canviat.
Avui m'he rallat molt per el que m'ha dit el meu amic mag, penso que és massa cruel dient les coses, gens ampátic amb la gent. No se sap posar al lloc de l'altre i imaginar-se com es pot sentir, com d'importan poden ser les seves paraules. M'ha dit coses que m'han fet molt mal, però soposo que és el que té dir les veritats. Em sento ferida, tonta, petita. Ja sé (i ja ho sabia) que "ell" l'ell del que parlava fa una estona no em vol. Potser m'estima molt, això no ho nego, però... tot i així.... això no és suficient perqué vulgui estar amb mi. Així que crec que he arribat a la conclusió (i no és que hi hagi arribat ara) de que no em puc permetre el luxe de valorar als altres més del que em valoren a mi. No puc idealitzar una persona, tenir un superheroi. No m'ho puc permetre. Jo ara mateix me'l estimo moltissím. I m'ha sàpigut molt greu no haver-me acomiedat d'ell, no tornarà en una setmana. I elm fa ràbia perqué el trobaré a faltar, ja li trobo de fet. I no m'agrada. No m'agrada gens ni mica. Sempre acabo igual amb els tios. Quina merda! Espero que almenys no ens deixem de parlar... tot i que per la meva part, preferiaria no veure'l més. I com ja he dit un parell de cops avui, tan de bo MAI haguessim parlat aquella nit, tan de bo, mai m'haguessis preguntat el perque no estava de festa. Si que és cert que de no haver-lo conegut, m'hauria quedat estancada en un pou fosc i ple de tristesa, però és preferible al patiment que estic passan ara que d'alguna manera o altre, l'he perdut. Si, m'havia fet il.lusions sobre el que podiem haver arribat a ser. Però no és culpa meva si ell era com "el perro del hortelano, que ni come ni deja comer." No és culpa meva si aquelles nits eren tan màgiques. Si la felicitat va venir a mi, quan més ho necessitava. Si ell va apàreixer en el moment just.
Encara recordo quan em vas obrir la porta de casa teva, el número 7 de la rasa, un dissabte a la nit, al mes de març.
Soposo que avegades se't queden grabades les coses més estranyes, coses a les que no hi dones mínima importancia... ni tan sols en el moment que passen, però després les recordes a la perfecció.
I com molt bé deien en aquella pel.lícula, "L'amor concedeix als altres el poder de destruir-te."
Encara recordo quan em vas obrir la porta de casa teva, el número 7 de la rasa, un dissabte a la nit, al mes de març.
Soposo que avegades se't queden grabades les coses més estranyes, coses a les que no hi dones mínima importancia... ni tan sols en el moment que passen, però després les recordes a la perfecció.
I com molt bé deien en aquella pel.lícula, "L'amor concedeix als altres el poder de destruir-te."
Ara em toca oblidar-te.
Oblidar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada