POR.

http://www.youtube.com/watch?v=PnCBST6_MhI


(Obriu aquest enllaç en una pestanya nova.)




Por.

Tinc por. 

El meu món s'està fent miquetes a poc a poc. Davant dels meus ulls, la foscor va omplit-ho tot. Sola, em sento molt sola. No pretenia arribar fins aquest punt. Ja no recordo el que era ser feliç, ja no recordo aquella alegria consat que em feia viure, seguir endevant. Amb el pas del temps he anat deixant enrrere tot el que m'importava de veritat. I ara sento que ja no em queda res. Res. Els amics són uns altres, tots canviem tard o d'hora. 

[...]

Ràbia, tinc ràbia, avegades no entenc el perquè de les coses. No, no ho puc entendre. No, no ho vaig entendre en el seu moment i no ho entenc ara. L'estimava, i ara res. Res. Buf, ell és un altre i jo també. Tot ha quedat en el passat, aquella bona amistat. Sempre perdo el que més estimo. O el que té més valor per mi.

I ara no ho sé. No sé que està passant, no sé per que tot és tan lleig. Els pares, estan cansats. Jo estic cansada. Nits d'horror, nits de plors. I de por. Molta. Ja no puc més. Els estudis no funcionen, res va com jo voldria, i tinc por un altre cop. 

...

Peró quan més obro els ulls, més veig que hi ha molta gent al meu voltan, molta gent que m'estima, i que jo estimo. I que (encara) no he perdut. I volen el millor per mi, volen que sigui feliç, que estigui bé. Els estimo.Tots ells són el millor que m'ha passat mai a la vida. I per tots ells tiraria endevan, sempre endevant. Amb esforç i constancia. Soposo que encara em queden esperançes dintre meu....

I tu petita? Com puc dirte en paraules lo molt que t'estimo?...Lo importan que ets en el meu dia a dia, en la meva vida. Lo important que ets per mi. Gràcies, gràcies per existir, per haver nascut, per ser al meu costat. Per ser amiga meva i soportar-me, sé que ha sigut un any molt dur, i t'agraeixo molt que encara estiguis amb mi. Que faria jo sense tu? T'estimo infinitament, i mai deixaré de fer-ho.

"Te quiero a morir" deia la cançó....

I ell? Ell va apareixer un dia de cop i volta. I va canviar el meu món. Ara sempre que la foscor m'invadeix, en el fons, hi ha un raig de llum que m'ilumina. És ell. Ell. Els seus petons, caricies i demès que fan que em senti reconfortada. A gust amb la vida que m'ha tocat viure, a gust amb mi mateixa. No vull enamorar-me. No, no ho faré. Però m'encarinyo molt fàcilment de la gent. I a ell li tinc molt d'apreci. Massa. No el vull perdre com als altres. No, a ell no.

“Un 30% de la nostra escalfor corporal s'escapa pel cap.”
 -Va dir l'artista mentres em feia un petó.-


Crec que és la cosa més tendre que m'han dit mai. No el vull arribar estimar. 


Por, perquè tinc por, però potser algun dia, deixaré de tenir-ne.

Boooh. Felicidad.

Tot això ho vaig escriure ara farà ... 2 mesos, i ara mateix crec que totes questa paraules no reflecteixen gens com em sento. Potser si que reflecteixen com em sentia llavors... pero ara... tot ha canviat.

Avui m'he rallat molt per el que m'ha dit el meu amic mag, penso que és massa cruel dient les coses, gens ampátic amb la gent. No se sap posar al lloc de l'altre i imaginar-se com es pot sentir, com d'importan poden ser les seves paraules. M'ha dit coses que m'han fet molt mal, però soposo que és el que té dir les veritats. Em sento ferida, tonta, petita. Ja sé (i ja ho sabia) que "ell" l'ell del que parlava fa una estona no em vol. Potser m'estima molt, això no ho nego, però... tot i així.... això no és suficient perqué vulgui estar amb mi. Així que crec que he arribat a la conclusió (i no és que hi hagi arribat ara)  de que no em puc permetre el luxe de valorar als altres més del que em valoren a mi. No puc idealitzar una persona, tenir un superheroi. No m'ho puc permetre. Jo ara mateix me'l estimo moltissím. I m'ha sàpigut molt greu no haver-me acomiedat d'ell, no tornarà en una setmana. I elm fa ràbia perqué el trobaré a faltar, ja li trobo de fet. I no m'agrada. No m'agrada gens ni mica. Sempre acabo igual amb els tios. Quina merda! Espero que almenys no ens deixem de parlar... tot i que per la meva part, preferiaria no veure'l més. I com ja he dit un parell de cops avui, tan de bo MAI haguessim parlat aquella nit, tan de bo, mai m'haguessis preguntat el perque no estava de festa. Si que és cert que de no haver-lo conegut, m'hauria quedat estancada en un pou fosc i ple de tristesa, però és preferible al patiment que estic passan ara que d'alguna manera o altre, l'he perdut. Si, m'havia fet il.lusions sobre el que podiem haver arribat a ser. Però no és culpa meva si ell era com "el perro del hortelano, que ni come ni deja comer." No és culpa meva si aquelles nits eren tan màgiques. Si la felicitat va venir a mi, quan més ho necessitava. Si ell va apàreixer en el moment just. 
Encara recordo quan  em vas obrir la porta de casa teva, el número 7 de la rasa, un dissabte a la nit, al mes de març. 
Soposo que avegades se't queden grabades les coses més estranyes, coses a les que no hi dones mínima importancia... ni tan sols en el moment que passen, però després les recordes a la perfecció. 


I com molt bé deien en aquella pel.lícula, "L'amor concedeix als altres el poder de destruir-te."

Ara em toca oblidar-te.

Oblidar-te.

Mardi.

Em vaig enamorar de tu en el moment en que els teus ulls blaus em van mirar. Eres tan petit, just acabaves d'arribar al món. Jo l'estava començant a descobrir.

Estaves allà tot sol, per molts potser només n'eres un d'entre tans; peri mi des del primer moment que et vag veure que vaig saber que eres diferent.

Qui ho diria eh? Ens vam trobar per casualitat, coincidències de la vida, coses que passen. Però ens vam trobar.

[...]

Els anys van anar passant. Feliços. Feliços anys al teu costat. T'ho podia explicar tot, m'escoltaves.

Quants? Quants cops vaig plorar abraçada a tu?  I quants van ser els cops que hi vaig riure? Moments, grans moments.

Vaig viure amb tu, company, amic, germà... li podeu dir com volgueu, pero era ell.

I si, jo només era una nena petita, que en aquell moment, ingenua de mi, creia que tot allò seria per sempre.

Ens van dir que et quedava cert temps de vida. A mi em va semblar massa poc. Era tan injust que t'en haguessis d'anar.

Vaig disfrutar amb tu de la vida fins que vas desapareixer.

Era el meu sant. 04.07.2010. Estavem en plena festa major. Feia uns dies que t'havies posat malalt. No s'havien que et passava. Jo si. Et mories. Em deixaves. Però ningú ho volia reconeixer. Era massa trist, feia massa mal.

[...]

 Et vas estremir uns quants cops. Respiraves lentament, amb esforços, et costava. Jo et sostenia i t'acariciava, et feia petons, tants...t'avraçava, molt, molt fort. Estaves entre els meus braços, tan preciós, tan tranquil, amb aquella dolçor de sempre, amb tot aquella amor que desprenies.

Però ara no et movies, ja no et quedavn forçes. Quiet, molt quiet a sobre meu. Els batecs dels nostres cors eren com un de sol, el meu s'estava morin a ritme que el teu s'apagava a poc a poc.

Va sonar el telèfon. La veu que parlava a l'altre banda en va preguntar si estava bé. Vaig mentir. I va ser just llavors quan... Els ulls s'em van omplir de llàgrimes. Vaig notar com em trencava per dins, a trossets molt petits. Dolor. Les llagrimes em queien galtes avall. Em cremaven. Ràbia, tristesa, ràbia i més dolor. Tenia la mort al meu davan, mai l'havia tingut tan aprop, mai l'havia sentit d'aquella manera. I jo no podia deixar d'abraçarte. Em vas deixar als meus braços, als meus. Perquè? Perquè? Perquè? I encara notava la teva escalfor. Encara creia que em podies sentir. (T'estimo, t'estimo, t'estimo...) 

I els teus ulls sense vida em vn continuar mirant. Aquells ulls blaus que vaig veure per primer cop.

Soposo que havia d'arribar aquest dia, no?

B.

Adoles...que?

Ràbia.

Tinc Ràbia.

Em diuen que és per l'edat, que perquè sóc adolescent i no sé què em passa. Em diuen que aquesta és la millor part de la vida, i que un dia, malgrat tot, la recordaré amb un afecte especial. Em diuen que la part dolenta de l'adolescencia es que passa molt ràpid i que ni t'en adones de que ha passat fins que... dons això, fins que ha passat i llavors la trobes a faltar. D'acord dons molt bé.[...]

Estic farta de la meva adolescència. Farta d'estar malament i no saber per què. Farta de tenir ganes de plorar, i de cridar, i d'estimar, i de no sé quantes coses més que no sé d'on vénen ni cap a on van, com si al cap tingués un forat negre per on se m'escapés l'energia. És curiós tot aquest maleït rollo de l'adolescencia. A qui se lo devia acudir la paraula? Perquè serà que no és estúpida ni res! A-do-les-cèn-cia. Sona com Disneylandia, però més sinistre. Pur camuflatge, ni més ni menys. Jo, personalment, l'odio. [...] Em sembla que porto una eternitat aturada aquí,sense moure'm, quieta.

Cada dia, cada setmana, cada mes. A més a més els caps de setmana passen en un tancar i obrir d'ulls , però de Dilluns a Divendres el temps es mou molt a poc a poc. Els estius són massa curts i la resta massa llarga. Les bronques diaries, els

mals rollos, el «estudia, estudia,estudia»... Avegades tot sembla estar en contra nostra. En contra meu.Tot. I que és tot? Dons tot.

I què passa amb el que a mi m'agrada? A MI. No a ells. Què passa si jo vull viure, escriure, cantar, viatjar, estimar, que m'estimin... Vull el món i el vull ara. Res d'esperar.

Ells també em fan ràbia.

Me'ls estimo, però... uf!, vull dir que..., bé, no sé si m'explico. Sé què sento i prou.

I em sento sola, rabiosa, encesa.

Què dimonis passa eh? QUÈ DIMONIS PASSA?

Merda d'alodescència tu!

 J.S i F

Diferent.

Diferent.

Sóc diferent.

M'agrada ser diferent, vull ser diferent, veure'm diferent, sentir-me diferent. No vull que em posin un número, ni que em donin ordres. No vull que m'anul·lin, ni formar part de la massa. Vull ser jo, perquè jo sóc tot el que tinc. Haig de viure amb mi mateixa tota la vida. Les meves mans, el meu cor, els meus sentiments, el meu cap, és el que m'acompanyarà fins al final. No vull arribar a la vellesa i preguntar-me que he fet o, encara pitjor, que no he fet i per què. Vull morir satisfeta. Vull saber que he existit.

No sé per què sóc així. I tan me fa la veritat. No sé d'on ve tant amor, ni per què em sento idiota, ni per què reflexiono sobre les coses, ni per què tinc tanta ràbia, ni per què ploro a les nits, tampoc sé per què sóc una somiatruites i tinc esperances. 

No sé res, ni m'importa. Ara mateix tant me fa entendre el perquè de tot plegat. Vull ser. 

Però ser diferent té un preu.

La incomprensió dels altres. I la soledat. Sobretot la soledat.

Sé que la comprensió d'alguns potser arribarà més tard, i si no arriba... mira, mala sort tu!

El John Lennon va dir una vegada: “Jo era diferent. Per què no ho volien veure?”

[...]

Tot i així a vegades em sento com totes, hi han coses que em fan ser com totes. No diferent.

No sóc alta. No sóc baixa. No sóc guapa. No sóc lletja. Sóc com totes. Però no sóc vulgar.

Què sóc doncs?

Moltes vegades havia volgut ser algú que no fos jo. Fins que vaig entendre que haviem de començar a estimar-nos a nosaltres mateixos si el que volem és estimar els altres. Només si ens acceptem tal com som, podrem treure el millor partit de nosaltres. Tan si ens agrada com sinó, ningú es pot operar per dins per ser “guapo” de cor. I tots tenim alguna cosa. Segur. Cal potenciar-la. El món s'estén a través de la nostra pròpia percepció, que ha de ser lliure, descontaminada. 

 [...]

L'altre dia vaig llegir una frase preciosa que em va emocionar, i que defineix la manera com jo entenc tot això, la vida, el món.

Deia: 

“Hi ha algú, en algun lloc, que està fent alguna cosa,... no sabem ben bé que.”

És pura filosofia. És la millor definició de moltes coses que mai hagi sentit.

I es que hi han coses que ens les hauríem d'imprimir a la ment.

Aquest paràgraf en resumeix moltes de les quals hauríem de tenir present:

>>L'ésser humà s'alimenta del que somia, del que viu, del que espera, del que intueix, del que veu, del que desitja. No arriba a estar mai satisfet, no es rendeix mai, no plega mai. Només l'atura la mort, si, la mort. És un animal en trànsit constant, que es renova perpètuament en la ignorància, candidat clandestí a l'oblid i a la recerca infructuosa de la seva dimensió. L'ésser humà viu per intentar coses, no per consumar-les, per esforçar-se a entendre-ho tot, no per saber l'origen d'aquest esforç.<<

“L'ésser humà s'alimenta d'esperances.”

Hi hauré de pensar en tot això.

Oh, si. Hi pensaré.

Diferent, sóc diferent.

 B* (+ J.S i F)

Nunca he tenido la nariz tan roja!

Primer amor!

Déu n'hi do, el primer amor!

[...]

Primer amor. Primer amor. PRIMER AMOR.

Bé, què?

[...]

En què quedem?

Algú em por dir ALGUNA COSA DIFERENT?

Ei sóc aquí! Em sentiu?

Merda, merda, a la merda el primer amor!

Què passa si t'enamores? Que passa si no et pots programar el coco? Què passa si t'agafa fort? No som màquines. Cadascú te un rellotge biològic diferent del que té el veí. Estem fets per estimar, i per relacionar-nos. [...] Estem fets per no matar els sentiments. No parem de castrar-nos el cos i la ment, el que tenim de natural, dient que "encara no és l'hora", que "cal esperar", que això i allò altre i allò de més enllà.

Que diabòlic tot plegat.

Els convencionalismes, les formes, les normes, tot.

[...]

Me cago en l'olla!

On vaig llegir la frase: " L' amor és l'emoció més injusta que hi ha. No et deixa viure, però alhora t'impedeix morir "?

On? Això si que és d'una ment lúcida.

Què fem les persones amb sentiments i emocions, les persones romàntiques, les bledes com jo?

Si no pogués escriure... Si en moments com aquest no tingués el consol d'abocar el que sento en un paper... Em tornaria ximple.

És això l' "experiencia"?

Oh,[...] no paro de ferme preguntes, i no tinc cap resposta.

I, quant trobi les respostes, tinc por d'haver oblidat les preguntes.

Dóna'm força, amic meu.

J.S i F

Hi ha 97 maneres de dir "T'estimo" i totes valen.

Em vaig enamorar de tu! Què passa? Et molesta que t'estimin? Ho sento! Ho sento! Vaig fer mal fet? És un pecat? No ho hauria d'haver fet? ...Dons va passar! L'amor no es tria: apareix; ni tampoc té un temps adequat! Sorgeix quan menys t'ho esperes! Jo era petita... i vaig pensar que era el clàssic primer amor impossible, però no, no ho va ser.

Cada dia que passava era millor i pitjor: millor perquè sabia que era un amor real i pitjor perquè entenia que no sortiria bé! Qui era jo? ... Només una altre noia de la classe, una companya més! I gairebé m'hi vaig resignar.

Milers de noies s'enamoren a l'escola sense esperança, i milers de nois també! ...Després tot s'acaba. No tenim el coratge de fer el pas, per por, per vergonya... No ho sé.

Però jo no et vaig oblidar mai.

I llavors va passar. Va apareixer. Una tarda em van dir que tenies novia. Ella, ella, ella... Perquè? Perquè ella i no jo? No ho entenc! Mai ho entendré!

Vaig perdre tota esperança... NOVIA...tu? Qui ho diria? I esque jo sabia com eres... o almenys això creia.

I ara ja res no tenia ni cap ni peus. Però tan li feia. Bé, si més no encara em quedava pensar que lo vostre no duraria gaire.

I necessitava que d'alguna manera els meus pensaments quedesin grabats en algun lloc, a la pantalla d'un ordinador.

Paraules, paraules que en prou feines havien estat xiuxiuejos audibles.

Siusplau, siusplau... no et vull perdre! Ara no...!

Erem bons amics... oi? O també eren imaginacions meves?

T'estimo.

Ahir, avui, demà i sempre.

J.S i F+B

Present.

"Carpe diem."

Viu el moment.

Mai és millor el que ha d'arribar. Mai és millor el que ha passat. El temps juga a cartes amb nosaltres. Els mals records es confonen amb els bons i viceversa. Cada dia és un somriure obert a l'esperança. 

Dies bons. Dies dolents. Dies de sol. Dies de pluja. Dies apàtics. Dies enèrgics.

Compensacions.

Res no és prou bo ni prou dolent perquè hagi de durar sempre.

[…]

Què és la sort?

Només l'atzar de la vida.

Estic d'examens, peró aprovaré. Haig d'aprovar. Necessito aprovar.

M'espera un estiu decisiu. Tots ho són.

Haig d'escriure a …

Perquè estic tan nerviosa si tot va bé?

Perqué...?

“Carpe diem.”

La diferència.

Un dia llegiré aquest diari i segurament em quedaré parada, o riuré o em vindran ganes de... ves a saber què. Però la veritat és que tot és aquí. Aquí i al meu cor. Aquí i al meu cap. El cert és que aquesta sóc jo, aquí i ara. És l'únic que compta.

Els sentiments d'un dia són somriures l'endema.

Però no deixen de ser sentiments.

[…]

Em sento com si fos capaç d'escriure un milió de cançons, totes plenes de vida en un milió de llocs que encara no conec.

...

I només necessito saber quin dia és avui.

I creure que hi visc.

"Carpe diem", va dir l'escriptor. "Viu el moment."

J.S i F

Yo digoo saltaa! Salta conmigo!