Mardi.

Em vaig enamorar de tu en el moment en que els teus ulls blaus em van mirar. Eres tan petit, just acabaves d'arribar al món. Jo l'estava començant a descobrir.

Estaves allà tot sol, per molts potser només n'eres un d'entre tans; peri mi des del primer moment que et vag veure que vaig saber que eres diferent.

Qui ho diria eh? Ens vam trobar per casualitat, coincidències de la vida, coses que passen. Però ens vam trobar.

[...]

Els anys van anar passant. Feliços. Feliços anys al teu costat. T'ho podia explicar tot, m'escoltaves.

Quants? Quants cops vaig plorar abraçada a tu?  I quants van ser els cops que hi vaig riure? Moments, grans moments.

Vaig viure amb tu, company, amic, germà... li podeu dir com volgueu, pero era ell.

I si, jo només era una nena petita, que en aquell moment, ingenua de mi, creia que tot allò seria per sempre.

Ens van dir que et quedava cert temps de vida. A mi em va semblar massa poc. Era tan injust que t'en haguessis d'anar.

Vaig disfrutar amb tu de la vida fins que vas desapareixer.

Era el meu sant. 04.07.2010. Estavem en plena festa major. Feia uns dies que t'havies posat malalt. No s'havien que et passava. Jo si. Et mories. Em deixaves. Però ningú ho volia reconeixer. Era massa trist, feia massa mal.

[...]

 Et vas estremir uns quants cops. Respiraves lentament, amb esforços, et costava. Jo et sostenia i t'acariciava, et feia petons, tants...t'avraçava, molt, molt fort. Estaves entre els meus braços, tan preciós, tan tranquil, amb aquella dolçor de sempre, amb tot aquella amor que desprenies.

Però ara no et movies, ja no et quedavn forçes. Quiet, molt quiet a sobre meu. Els batecs dels nostres cors eren com un de sol, el meu s'estava morin a ritme que el teu s'apagava a poc a poc.

Va sonar el telèfon. La veu que parlava a l'altre banda en va preguntar si estava bé. Vaig mentir. I va ser just llavors quan... Els ulls s'em van omplir de llàgrimes. Vaig notar com em trencava per dins, a trossets molt petits. Dolor. Les llagrimes em queien galtes avall. Em cremaven. Ràbia, tristesa, ràbia i més dolor. Tenia la mort al meu davan, mai l'havia tingut tan aprop, mai l'havia sentit d'aquella manera. I jo no podia deixar d'abraçarte. Em vas deixar als meus braços, als meus. Perquè? Perquè? Perquè? I encara notava la teva escalfor. Encara creia que em podies sentir. (T'estimo, t'estimo, t'estimo...) 

I els teus ulls sense vida em vn continuar mirant. Aquells ulls blaus que vaig veure per primer cop.

Soposo que havia d'arribar aquest dia, no?

B.